Pròleg del conte-joc Famílium XX1

El món ha canviat molt i per bé. En el moment d’escriure aquestes ratlles, l’Institut Nacional d’Estadística acaba de donar a conèixer que, per primera vegada a la història, a les comarques gironines hi ha més Mohameds que Jaumes o Lluïsos. Malgrat les pors dels rondinaires i porucs, el procés de globalització i l’avenç tecnològic han esquerdat rotundament la divisió artificial del món i han desmuntat les velles barreres administratives que pretenien ordenar i discriminar l’espècie humana en mil i un compartiments estancs.

En conèixer la diferència (cultural, nacional, religiosa...) i haver-hi de conviure, els humans aprenem una gran lliçó: que certament tots som diferents però, alhora, semblants. Que malgrat que vestim, mengem o resem a déus diferents, finalment, els homes i les dones d’arreu del planeta sospirem sempre ansiosos per les mateixes raons: la llibertat, la bellesa i l’amor, els grans valors que justament afirmen la nostra humanitat.

Aquest projecte tracta justament d’això, de l’elogi de la diversitat, en aquest cas a propòsit del dret a formar una família. En el conte-joc Famílium XXI ens recorda la importància de la institució familiar per al desenvolupament personal i per al conjunt de la societat. Ens mostra, a més, que en el nostre món modern la fesomia familiar té rostres molt diferents: heterosexual, lesbiana, gai, reconstruïda, monoparental, extensa, adoptiva... i, més important que això, que totes aquestes realitats familiars es justifiquen per un sol fet, que no té a veure únicament amb les lleis civils que les reconeixen, sinó amb l’amor que les lliga.

Fa gairrebé cinc-cents anys, Shylock, el mercader de Venècia de Shakespeare, cansat dels menyspreus dels cristians, es preguntava: “no té ulls un jueu? No té mans un jueu, i òrgans, formes, sentits, passions i afectes? No és mantingut amb el mateix menjar, ferit amb les mateixes armes, subjecte a les mateixes malalties, guarit amb els mateixos remeis, arraulit i acalorat pels mateixos hiverns i estius que els cristians? Si ens punxen, no ens raja la sang? Si ens feu pessigolles , no ens partim de riure? Si ens emmetzinem, no ens morim? Si ens feu un tort, no ens en vengem?” Han passat cinc segles, però la pregunta de Shylock, basada en el dret a conservar la diferència identitària és ben pertinent per a tots aquells que encara dubten de la igualtat dels humans”.

Com a Figuerenc i Conseller, com a “diferent” entre els iguals, la constitució d'aquesta fundació m’omple d’orgull i em confirma la lucidesa d’aquells mots de Harvey Milk, escrits just abans de ser assassinat, a Sant Francisco, per la seva defensa dels drets civils: “Sabem que només d’esperança no es pot viure; però també sabem que sense esperança no val la pena viure!” Iniciatives com aquesta ens reconcilien amb la vida i ens fan renovar la il·lusió, segurament utòpica, que el cel a la terra és possible sense deixar de ser com som! Sense deixar de ser qui som!

Enhorabona!


Santi Vila i Vicente, Conseller de Territori i Sostenibilitat , 2014